exceptuant l'himne espanyol, qualsevol altre està format de música i lletra. és a dir, està fet per cantar. per sentir-lo (de sentiment), i perquè es senti arreu (d'escoltar).
evidentment millor que parlem català, per què si no ¿qui ho farà?.
però també seria de bon veure el grup de polítics reunits ahir al parc de la ciutadella cantant el seu himne, l'himne de tots, d'una manera més, passional? diguem passional per dir-ho d'alguna manera. no pretendrem que facin com els jugadors de la selecció portuguesa de rugby, que per cert, t'emocionen encara que no siguis del seu país, però que personalitats com en carod-rovira, en mas, en saura o en montilla, i fins i tot gent de la talla de l'oleguer no donin exemple és bastant "preocupant". estem passant de la no vocalització al cantar l'himne (que en el fons és tot el que tenim!) a la vergonya d'entonar-lo nosaltres mateixos.
dimecres, 12 de setembre del 2007
de la no vocalització a la vergonya
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Bé, m'has fet reflexionar sobre el tema i potser és més profund del que em pensava en un principi, és un símptoma més del masoquisme català, ens fa vergonya cantar el nostre himne, som un país mesell fins i tot en els detalls.
No et falta raó, aquests politics d'avui en dia fan el just i necessari per la seva i nostra nació, i arribarem a un punt que encara que no volguem, ens fara vergonya dir que som catalans, perquè tenim uns politics que no sentan la bandera ni l'himne i tant els fa l'exemple que donen de catalunya a la resta de espanyols.
Es un tema com molts, dels que es podria parlar molta estona i mai arribariem a un acord.
un país mesell
xddddddd mai millor dit
Sí, és una cosa que em va més o menys impressionar l'11. El vaig cantar tres o quatre cops durant tot el dia, sentint-ho i amb el puny alçat, mentre veus que n'hi ha molts que no li posen émfasi i quasi ni vocalitzen. Sí, fot vergonya, jo, almenys, sempre que sento l'himne se'm posen els pels de punta.
Publica un comentari a l'entrada