finançament i vacances escolars

i ja en van sis. sis són els mesos que fa que s'incompleix l'estatut i el seu finançament. és des de llavors i des de molt abans que catalunya, seguint amb la retòrica d'herrera, signà un xec en blanc. senyor iceta, no cal que pronostiqui conseqüències en les relacions entre psc i psoe. com ha dit àngel colom, i tant de bo així sigui, tot plegat només duu a posicions que volen un camí separat del de l'estat espanyol.
per cert, aplaudeixo la circumstància que es donarà amb el referèndum que durà a terme erc sobre el nou finançament: els militants podran decidir si el partit hi donarà suport, o no. ho aplaudeixo perquè masses decisions preses únicament per les altes esferes han donat resultats nefastos. els militants (de qualsevol partit) en són la columna vertebral, per això també haurien de decidir més sovint.

pel que fa al tema de les vacances escolars i les possibles modificacions a aplicarhi, no és qüestió de poder dur els nanos a l'escola perquè els entretinguin el major temps possible (que quedi clar, com ja vaig dir a http://petitescolumnes.blogspot.com/2007/09/ciudadania-des-de-casa.html), però, tampoc s'ha d'optar per tot el contrari: penso que tenir tres mesos de vacances no és encertat.
segons maragall, si es comencés al dia set de setembre, la setmana de vacances pendent es traslladaria al febrer. per què no optem per no recuperar-la?; també segons maragall, els nanos són sotmesos durant massa temps a un esforç continuat, tenint vacances durant (també) massa temps continuat. d'acord. d'acord, però només pel que fa al segon punt de la darrera afirmació. les vacances són massa llargues, però, la docència també? mho pregunto perquè, com més d'un devia sentir ahir, de vint-i-cint nanos d'una classe de quart d'eso, cap sabia qui és / fou Felipe González.

d'eta a la unitat catalana

toca replantejar-se el sentit d'eta. personalment, penso que és un peix que es mossega la cua: el govern basc (on recordem que l'objectiu número u de zapatero és manarhi, com al català) és capaç de posar en seriosos compromisos al central (el "pla ibarretxe" n'és la punta de l'iceberg); alhora, les concessions des de madrid són importants (ja sigui per raons històriques o de pes específic dins l'estat, lligades); malgrat això, les aspiracions d'un grandíssim nombre de la població basca (que no oblidem, optaria per vies democràtiques) són insatisfetes (cosa que també passa a catalunya, on ningú no se n'adona); finalment, són els terroristes qui decideixen anar per lliure, i com que a madrid això no agrada, les concessions sempre són menors.

no és amb les bombes lapa que els (alguns) bascos pressionen al govern central. és amb la unitat política. unitat que, per anar bé, hauria de donar-se aquí, on n'anem escassos. no pot ésser que el vist amb veto presentat per erc al senat no apareixi amb més freqüència.
seiem, parlem i arribem a acords. la unitat nacional catalana és necessària. el catalanisme ha de deixar d'ésser descafeïnat. la unitat ha d'ésser ferma, decidida, i arrugant el front quan mirem cap a madrid. potser encara som a temps de no cedir davant l'objectiu principal del (de l'autoqualificat progressista) psoe: l'uniformització del mapa polític de l'estat espanyol.

siguem conseqüents amb el tracte que rebem. duem a terme fets, no paraules. paraules que ens fan més mal que bé (eus aquí l'efecte tardà) i que tenen efectes completament contraris a les dites des d'allà (eus aquí l'impunitat de fraga). així, doncs, considero un error gravíssim (com tants altres) el vot favorable del psc als pressupostos generals (tant error com la no pressió d'un soci de govern com és erc). una nova oportunitat perduda per a catalunya, que no dubteu que es produïrà.

borsa, economia real, "subprime"

ha de diferenciar-se la borsa de l'economia real. és un error pensar que l'economia mundial retornarà als nivells d'activitat de fa un parell d'anys simplement, quan les principals borses recuperin l'exagerada fluctuació. el diner flueix aquests dies, sí. però no de manera contínua. les grans pujades (la més clara al 13 d'octubre) no són més que variacions puntuals fruit d'injeccions que esdevenen resultat d'intervencions des d'esferes polítiques, també puntuals. intervencions en un sistema (el capitalsita) que en la seva escència hi té el principi de la no-intervenció. UNA INTERVENCIÓ QUE, AL MEU PARER, NO ÉS DEL TOT ENCERTADA: LES INJECCIONS DE DINER A LA BANCA SÓN (alhora, injustes i) NECESSÀRIES (aquí s'hi obre un debat sobre com s'hauria de tractar el capitalisme més salvatge que alguns pregonaven) PERÒ INSUFICIENTS, PERQUÈ LA BANCA NOMÉS ÉS UNA PART DE L'ECONOMIA (i en el cas d'espanya, molt sòlida).

la BORSA és un indicador, sens dubte. però n'hi ha molts d'altres que són més importants que aquest. són els que (com l'atur) provenen dels pilars de l'ECONOMIA REAL. d'aquesta economia que, en el cas espanyol, té la seva base en la construcció.
el problema dels preus en aquest sector (i no només a espanya (estat que es diferencia de la resta per basar-ho quasi tot en aquest)) ha estat produït per l'agilitat amb la que els bancs han donat crèdits (cosa he dit moltes vegades des de fa temps, molt abans d'aquesta crisi). Un fet que ara ha donat els seus resultats i que ha esdevingut una de les principals causes de la crisi econòmica: l'impagament del que, a Amèrica, s'anomena crèdits "SUBPRIME".

per la recuperació de la memòria,
l'anul·lació del judici,
i el perdó d'espanya.

descafeïnat

és així com pot definir-se el catalanisme d'avui en dia. en fa falta una nova estructuració més enllà de les diferències partidistes. el catalanisme ha d'anar més enllà de, o només, l'estima per la terra, la cultura, pel país: quan és present a les màximes institucions que ens representen dóna força, és una pedra a la sabata per madrid i permet actituds que sense ell no són possibles. diguem-ne actituds o decisions que no es poden pendre i dur a terme quan ets lligat de mans i peus.
fa falta unitat permanent per tenir una veu potent vers el govern central. si la unitat no existeix és impossible arribar a qualsevol bon acord. després de tants anys encara ha d'entendre's que les baralles no han d'ésser entre els d'aquí, sinó contra els d'allà.

l'esvoranc català cada cop és més important. el catalanisme, amb el corrent independentista com a manifestació més contundent, ha anat perdent força en les últimes dècades. anys enrere fou quelcom indigest, ara fa falta que torni a ser-ho. és necessària una veu que, tal i com feu la de Valentí Almirall, mostri 'Espanya tal com és': deficitària en serveis i, discriminatòria i corrupte financerament.
les paraules són necessàries, però els fets també. i de moment, de bones intencions moltes, però de satisfaccions cap. només amb aquesta màxima n'hauriem de tenir prou per canviar l'actitud i l'abstencionisme que tant s'ha instal·lat en la societat catalana.

(publicat a La Miranda
núm 226 . octubre 2008)

9A

8A

d' "espanyolitats" a catalunya

segueix éssent preocupant. després de les darreres eleccions, el triomf de la selecció espanyola a l'europeu ha estat la última gran exaltació d' "espanyolisme" en terres catalanes.

també sorprenen totes aquelles persones que volen una victòria espanyola perquè la catalana és impossible. (la qual (recordo) és impossible perquè NO ens és permesa).

de l'aigua a l'electricitat

partint de la base de que hem consumit sempre sense pensar-hi i que d'aigua ens n'hem quedat sense, fa trenta anys que es parla de transvassaments, desalinitzadores, i "solidaritat" entre zones. i a més de donar-se per culpa del canvi climàtic, la falta d'aigua s'ha donat, també, per les diferències entre els partits polítics catalans.
(i, per què no dir-ho, entre la població)

tenim el problema de l'aigua per no haver-nos posat d'acord (com sempre ha passat en aques país, vaja) i d'aquí res tindrem el problema de l'electricitat.
queda clar que la rapidesa amb la que creix la població catalana i l'actual oferta són incompatibles.

vist el precedent i fixant-me amb el transvassament que es va proposar fer del roine fa trenta anys (i que quedi clar que no parlo del transvassament de l'ebre, del segre, o de l'anoia), ¿què hem de fer amb la m.a.t.?

d'aqüifers i piscines

diguèssim que hi ha dos tipus d'aigua: la tractada ('de boca'. va a les cases i serveix per a omplir la majoria de piscines i regar la majoria de jardins. exceptuant aquelles cases que tenen pou propi), i la no tractada (aigua que s'utilitza per a la piscina municipal i no potable. aquesta és tractada un cop és dins la instal·lació).

i diguèssim que tots dos tipus d'aigua provenen del mateix lloc: l'aqüifer.

amb tot això i sabent perfectament que a la piscina municipal s'hi poden banyar molts milers de persones més que a qualsevol piscina privada / (pensant '¿per què es pot omplir la piscina municipal i no la de casa meva si l'aigua ve del mateix lloc?' (tot i que no ho diré perquè si no em m'apunyalareu)) / podem dir sense embuts que aquesta diferència (la d'entre aigua tractada / no tractada) és una collonada, la veritat. si volem estalviar, fem-ho de debó.

i catalunya que s'esvoranca

millor que diguem que s'esvoranca encara més.
sincerament, em preocupa desaparèixer com a poble.
a catalunya estem votant a un partit espanyol.
on s'han amagat tots aquells "catalans emprenyats"?

no mhan agradat els resultats de les eleccions. però encara menys que el psoe les hagi guanyat gràcies a catalunya.
desprès de tot el que hem passat, passem i passarem, catalunya és socialista. és a dir: els vots que grups com erc ha perdut perquè ((a part de buscar's-ho pactant amb el psc i) entre d'altres coses) no tornés el porc ha fet que el nacionalisme català hagi caigut en picat.
sense explicar res del que pensen fer i amb una publicitat demagoga s'han posat a tothom a la butxaca i (és clar que ja sé que més demagog és el discurs del pp) han fet que els catalans oblidem rodalies, l'estatut, el finançament i els autobusos en vaga i ens fixem ÚNICAMENT amb el porc.

la dualitat sorgida ha fet que només tres partits es salvin de les canonades. els dos primers ja els sabem.
¿el tercer? ciu.
i ara jo pregunto: ¿tots els que han deixat de banda els ideals, les conviccions i la voluntat de fer que catalunya tingui un tracte més just i han votat als socialistes, què en diran del grup convergent quan pacti amb aquestos o amb qualsevol altre grup parlamentari que no s'ajusti a les seves preferències?

comparacions

catalunya altre vegada l'ase de tots els cops.
han passat 67 anys de l'afussellament d'en companys i tot i que ara ja no ho arreclen a cops de culata, sembla que no haguem avançat gens.

no es tracta de criticar el sistema establert a euskadi, un sistema que al igual que el nostre ens han imposat, i un sistema que sembla que sí que és influenciat per les bombes i les idees il·luminades de l'ibarretxe. es tracta de veure com, altre vegada, podem comparar-nos amb la resta i podem veure com se n'aprofiten de la suor caiguda aquí.
euskadi pagarà aquest any 1.565 milions d'€ al que és (desgraciadament per nosaltres també) el govern central espanyol.
és a dir, dels 13.000 milions de benefici que es guanyaran pencant, se'n quedaran 11.500. de la mateixa manera que al 2005 els vascos reberen 1,73€ per cadascun i nosaltres només 1.

potser que començem a aplicar-nos com els bascos. no parlo de les bombes lapa. parlo de les ambicions del propi president.

cendrers i llom amb formatge

evidentment ells no ho accepten, en canvi saben que fumar mata. és a dir, saben (perfectament) que quan s'encenen un cigarret estan escurçant-se la vida (i la dels que tenen al voltant) però no volen que s'apliquin prohibicions a l'hora de fumar en determinats llocs.

imaginar-se els clients d'un bar deixant el cafè i aixecant-se a fumar al carrer, per tornar i acabar-se el cafè és rocambolesc. sí. però també ho era imaginar que el mourinho plegaria del chelsea marxant per la porta del darrere i sense guanyar la champions amb un equip format a base de cops de talonari.

els que aprofiten per demanar foc i lligar s'hauran de buscar altres alternatives, però esperem que aviat no haguem de combinar més el fum i els llom amb formatge.

'ciudadania' des de casa

i no, aquest títol no es refereix a la discutidíssima 'educació per a la ciutadania'. és el rerefons que es desenvolupa amb l'aplicació d'aquesta assignatura. és a dir, ¿per què?. un rerefons més important que els propis continguts de la nova matèria.
evidentment una cosa porta a l'altra, i si a partir d'ara ensenyarem els "continguts bàsics de la vida" des de l'escola, des de l'institut, o des dels barracons, ¿quin paper jugaran els pares en un futur?.

la solució no és ensenyar tots aquests valors (tant criticats) a partir de la boca dels professors. els problemes els tenim a les cases, als valors que actualment ensenyen (o no) els pares. arreclem això, abaixem els preus dels llibres, construïm més escoles i menys barracons i, sobretot, deixem de mirar tanta 'teleporqueria' i eduquem bé als fills. si algú se n'ha adonat de que s'han d'ensenyar els "continguts bàsics de la vida" des de les aules és que alguna cosa falla. el franquisme ja es va encarregar de formar els seus propis 'ciudadanos', nosaltres per sort, encara podem triar.

de la no vocalització a la vergonya

exceptuant l'himne espanyol, qualsevol altre està format de música i lletra. és a dir, està fet per cantar. per sentir-lo (de sentiment), i perquè es senti arreu (d'escoltar).

evidentment millor que parlem català, per què si no ¿qui ho farà?.
però també seria de bon veure el grup de polítics reunits ahir al parc de la ciutadella cantant el seu himne, l'himne de tots, d'una manera més, passional? diguem passional per dir-ho d'alguna manera. no pretendrem que facin com els jugadors de la selecció portuguesa de rugby, que per cert, t'emocionen encara que no siguis del seu país, però que personalitats com en carod-rovira, en mas, en saura o en montilla, i fins i tot gent de la talla de l'oleguer no donin exemple és bastant "preocupant". estem passant de la no vocalització al cantar l'himne (que en el fons és tot el que tenim!) a la vergonya d'entonar-lo nosaltres mateixos.